LA VEU LITERÀRIA ... pels amics, coneguts, desconeguts i altres.
En agraïment i en desagraïment
jcp | 20 Febrer, 2010 15:18
Deixaré la teoria dels colors per més endavant, de moment.
Pensut que, per no tenir feina, no s’ha de deixar d’escriure. Això exigeix un exercici mal vist avui dia, treballar de franc. Escriure sense cobrar.
De la mateixa manera, per no tenir editorial, no s’ha d’abandonar la creació literària. Això exigeix un sacrifici més gran encara. Treballar sense retribució moltes més hores.
Però, a diferència del periodista, el literat no es pot refugiar a Internet, a la Blogosfera, promocionar la seva pròpia capelleta. El literat, a Internet, només té vagues possibilitats d’autoedició, i encara així, potser no en pot assumir els riscos.
Els riscos de la inversió en temps de treball són assumits, generalment, per la pròpia família,si és benestant, i depenent dels escrúpols de l’interessat.
No fa gaire anys, es deia en cercles oficials que els escriptors eren tots o funcionaris, o mestres. I que, a l’antic imperi xinès, els poetes eren funcionaris per llei –una barbaritat en termes històrics, dita així. Com tothom sap la professionalització total i exclusiva és cosa de molt pocs.
No ens enganyéssim: el negoci dels senyors Esteve estava ben blindat, i no hi havia una sortida per literats en professions liberals.
Però, la incapacitat d’obrir un negoci propi, per sobreviure, va lligada amb la voluntat de ser mestre o funcionari? O més aviat, va lligada amb la incapacitat de fer una obra pròpia? –en benefici de l’adscripció a un projecte col·lectiu.
Lliga ser mestre i escriptor? funcionari i escriptor? botiguer i escriptor? assalariat i escriptor? aturat i escriptor?
Em sembla clar que, en tot cas, dependrà de què es vulgui crear. Es poden voler crear una quantitat infinita de propostes.
Què voler crear? S’esperona els aspirants a reproduir el passat en detriment de la recreació del present. Com és possible! Se sentiran veus que recomanen, des de generacions precedents, exaltar mites reconeguts abans que exposar una veu pròpia que inciti a repensar, tot i que són extrems que no s'exclouen.
Si obres un blog, i llences al món articles d’opinió personal, de reflexió, o crítica, de seguida vindran els guardians de la moral a dir-te què t’has pensat, com t’atreveixes, com goses, parlar com si tinguessis ús de la raó, com si podessis parlar de la Veritat.
Millor llençar al món un missatge ben innocu, intranscendent i light? Però que no passi desapercebut, si pot ser...
Et venen a dir que hi ha una Veritat, una sola, única, que o és la seva, o no la sap ningú.
Vas a veure els seus blogs, les seves referències, i descobreixes la sopa d’all. Si combinem les comes de Shakespeare, els punt-i-comes de Cervantes, els punt-i-aparts de Joanot Martorell, les posades en escena de Molière, etc., i fem un refregit ben condimentat amb noms autòctons i xerrameca d’especialista literari, ja ho tenim, lo últim de lo últim en pensament intel·ligent.
Mentrestant, continuo centrant-me en l'aportació del joc de colors en l'edició electrònica dels meus escrits.
(continua)
Explicacions en colors
jcp | 15 Febrer, 2010 14:28
El fet és que, de tant en tant, apareix un nou escrit en aquest blog. De vegades, triga molt, però hi ha èpoques d’article diari o setmanal. No és el cas ara, és clar.
Amb el logo i la carcassa d’una associació d’escriptors, s’emeten missatges catalogats en les diferents categories del blog, des de fa un grapat d’anys, signats sempre per les sigles JCP, que és l’administrador i redactor.
Més que una associació, això és una cèl·lula d’escriptors internàutics que s’arrepleguen al voltant dels seus respectius blogs, en els períodes de màxima activitat blogaire. De manera que hi poden arribar a confluir els comentaris de tres o quatre blogaires i referències als seus blogs.
Ja em diran com s’ho fan els qui poden seguir diàriament més de tres o quatre blogs literaris, i mantenir actualitzat el propi, si no afegeixen la vint-i-cinquena hora del dia.
Els períodes d’activitat s’alternen amb temps de silencis desèrtics, quan el blog recorda la mort i només hi arriben els impactes de comentaris Spam.
L’autor i l’impulsor d’aquest artefacte literari es manté en l’anonimat, i només els més propers en coneixen la identitat, per raons d’higiene relacional, atès que, com és sabut i conegut, la xarxa és plena de personalitats dignes de desconfiança.
Durant aquests anys, el blog s’ha guanyat l’apel·latiu de “xarxa social”, en tant que es coneix gent interessant, s’obren portes a vivències noves, hi ha comunicació i intercanvi d’idees, col·laboració... En termes generals, es pot dir que perdura la bona praxis i no arrelen rebentaires i destralers. Que no és poc.
Tots els articles d'aquest blog han estat escrits per mi, i bé es pot dir que això és el meu diari personal, disfressat de col·lectiu. Però, ja es veu que no m'he entretingut a inventar-me identitats falses. No hi ha voluntat d'engany. Més aviat és una ironia sobre els origens, quan vaig ser convidat a la decapitació en una entitat amb les sigles semblants.
Hi ha arxivats uns centenars d'articles amb la meva opinió sobre múltiples qüestions relacionades amb la literatura, certes societats d'autors, o temes d'actualitat, i actualment els articles versen en gran part sobre motius relacionats amb l'ensenyament.
La teoria dels colors queda per resoldre en el proper article.
Agonia imaginària
jcp | 06 Octubre, 2009 10:46
L'univers no s'estava encongint. La galàxia no tenia forats negres. El sistema solar no era inestable. La Terra i la seva Lluna no seguien òrbites irregulars. El planeta continuava les seves habituals rotacions. Els canvis climàtics s'havien normalitzat.
Ja no hi havia guerra, s'havia abolit tota transacció violenta. No hi havia víctimes del terror ni d'armaments diversos.
Però, hi havia un problema. La gent s'hi referia com l'agonia imaginària. La humanitat no moria, però cada individu es sentia morir.
L'equilibri col·lectiu exigia el sacrifici de la inòpia personal, i tothom havia de ser el màxim de conscient de tot allò que li feia referència. I tot eren indicadors de la caducitat dels vius i la perennitat de l'espècie.
Vivíem en l'eternitat de la humanitat, sotmesos a les limitacions biològiques del curs del temps.
Bona nova
jcp | 21 Setembre, 2009 10:34
En referència a l'escàndol de la Fundació del Palau, voldria afegir a les opinions d'aquests darrers dies la meva convicció que estem davant d'una molt bona notícia. Una notícia que ens haurà sortit molt cara, però que pot posar fi a la corrupció generalitzada, des de fa massa temps, en l'àmbit d'entitats culturals i altres.
No és d'aquest any, ni d'una dècada enrere, ve de més lluny. Des del principi de la transició es van anar creant tota mena d'institucions per accedir al diner públic, que a escala més petita feien un ús dels recursos poc transparent i sospitós. Es van instaurar com a normals les pràctiques d'amiguisme, partidisme, clientelisme, enxufisme, etc. Tot i el perjudici que causaven, ningú hi va posar fre. Els llocs més emblemàtics eren els que tenien més potencial d'atraure els interessats. I és així com hem pogut contemplar que el món de la cultura s'omplia d'oportunistes panxa-contentes, que no feien cap favor a les causes que teòricament defensaven.
Les fundacions són el perfeccionament del sistema de tapadera, però a l'engròs. Poden desfalcar quantitats més elevades, sense tant control. Tenint en compte que el control era mínim, les fundacions han fet l'agost.
Només cal establir les garanties jurídiques necessàries per controlar el diner públic, i comprometre els responsables. Així, els qui en coneixem alguns, ja no quedarem sotmesos a capricis i arbitrarietats. Els podrem denunciar.
Quan tot hagi passat, haurem millorat substancialment la higiene intel·lectual del país, sens dubte.
Observacions antipedagògiques
jcp | 16 Setembre, 2009 10:16
Escrius o treballes?
jcp | 02 Juny, 2009 09:37
Llegeixes o fulleges? Ets llegit/da? Ets comentat/da?
Si no generes resposta, vol dir que no ets llegit? que no interesses?
O quina mena de feed-back esperes?
Aquestes són algunes de les qüestions que em suggereix la blogosfera -aquesta mena de periodisme literari- i la literatura mateixa.
En contra de l'article anterior, val a dir que si tens públic -o compradors- si més no, es pot afirmar que has aconseguit colar el teu producte. I això deu ser perquè tens alguna virtut més o menys literària.
Malgrat les aparences, el gust per la lletra escrita està molt consolidat a casa nostra.
Negoci universal
jcp | 04 Maig, 2009 07:19
El que no és universalitzable, en literatura, és el que no emociona ningú. Allò que qualsevol pot provar de llegir - i no per això és més emocionant - però mai arriba a convèncer. No afecta el trànsit d'idees i sensacions en les xarxes neuronals.
És clar que, segons tots els mesuròmetres de Sant Jordi, les vendes compten molt. Però, a mi, el que em val és un fenomen literari anomenat emoció.
No és tampoc una qüestió purament estètica. No és només poesia. Té alguna cosa a veure amb l'emoció de la innovació: que s'escrigui una cosa nova, mai vista. No sempre la mateixa proposta de guió, personatges, i paleta de sensacionalisme. No sempre el mateix humor ranci. Ni tan sols la mateixa fugida romàntica endavant. Ja va sent hora que descobrim alguna autoria que escapi dels dogmes de la salsitxa Frankfurt.
Malgrat totes les legítimes debilitats funcionarials del gremi de grafòmans, la finalitat de la literatura no és perpetuar l'espècie dels pixa-tinters, sinó aportar mirades diferents a realitats que són canviants. Aportar el contingut diferencial del present. Inventar. La recreació en el mateix és una immoralitat, és còpia, plagi, falta d'imaginació, supervivència, digueu-ne com volgueu. Serveix per triomfar -sense endeutar-se ni econòmica ni intel·lectualment- però és el més immoral que s'ha inventat la indústria del paper literari. En d'altres paraules, que no ens venguin tant de fum. (Vaig a veure què tal és això de "La Lluna en un cove", recomanat)
jcp
Coses de la llengua
jcp | 08 Febrer, 2009 03:09
Resulta molt imaginativa la proposta del grup anomenat "ciutadants", segons la qual hauríem d'escollir la llengua d'escolarització a voluntat. Català, castellà o bilingüe, diuen.
Al marge de les conseqüències socials que se'n puguin derivar, trobo que la mesura parteix d'un cert desconeixement de camp. Com a mestre, he conegut diverses realitats, entre elles la del dit "cinturó industrial de Barcelona", i puc assegurar que malgrat la llei, la teòrica immersió lingüística, a la pràctica, és una educació bilingüe. De fet, sembla que prioritzant el català, s'aconsegueix un equilibri bilingüe.
D'entrada, és una ingenuïtat científica pensar que allà on posem una escola podrem modificar els usos lingüístics espontanis o arrelats. Dependrà de les circumstàncies de la comunitat de l'escola.
Que preguntin a les escoles alemanyes, angleses, franceses, com funcionen. Parlem d'una llengua vehicular única. Ens imaginem les mates en anglès, les socials en alemany, la plàstica en francès?
Si del que es tracta és de garantir el coneixement de les dues llengües, català i castellà, el sistema actual ho aconsegueix. Una altra cosa és voler convertir la llengua pròpia de Catalunya, i prioritzar el castellà.
Blogosfera literària
jcp | 28 Setembre, 2008 12:18
1.
Gran part del problema literari català és econòmica, o metaeconòmica. Aquesta és la impressió que tinc després d'uns vint-i-cinc anys d'observar el panorama.
Un símil. Vivim en un país cofoi, xovinista gastronòmicament. Tenim la Ruscalleda i el Bulli... però també tenim el Pans & Company. Fixem-nos en el Pans que, seguint el model McDonalds, produeix un gran desplegament fotogràfic per il·lustrar les menges ofertes i sofertes. Et venen una il·lusió de la i·lusió de menjar. De tamany superlatiu. I te'n vas a casa amb una càpsula diminuta de tecnologia alimentària que amb prou feines se't passa la gana. Maten la gana. I estar per veure si no intoxiquen la població (que també).
Llavors anem a la llibreria i ens trobem un fenomen similar. A veure qui fa la foto més grossa, competint pels territoris innocents de la inflüència publicitària. No faltaran columnes i pàgines còmplices als mitjans escrits. Resultat: maten la gana.
És evident que se'ns pot enganyar en una primera badada, però l'estómac no s'autoenganya.
El "comble" és la promoció, consentida i promoguda des de l'administració, de la política de Premis. Com no hi ha una sensibilitat expressa per a la qualitat, s'atorguen avançaments d'èxit "avant la page".
Què seria la literatura catalana sense premis? Doncs, una zona lliure i decent, exempta de corrupteles de sis xifres en amunt.
Imaginem que ser escriptor és com salvar ànimes, esperits, intel·ligències, segons el nivell. Salvar vides. Millor que matar la gana.
2.
Falla la gent del país/ quan l'aeropport no rutlla/ quan els trens s'extravien/ quan els metros s'enfonsen/ sempre hi ha algú d'aquí/ fent la vista grossa/ l'orni/ la viu-viu/ o el ronso. / El mateix amb l'estatut/ i les balances fiscals./ I amb la cultura no diguem./ Igual que al futbol, pots culpar/ l'àrbitre o rendir-te a l'evidència/ si no trobes millor recurs./
Però, el resultat és el que compta !
3.
De vegades, sembla que hi ha una certa unanimitat, si no és tan sols una complicitat ingènua, a considerar la literarietat com una mena de ciència d'un altre món, com si no formés part de tothom, aquí i ara.
De manera que és més literari cenyir-se a Proust que referir-se a una madalena com les seves, a la vida mateixa.
Algú obre un Blog literari: per alguns és com si s'estés inmiscuint en afers monàrquics, i extenen tot de prejudicis relatius a tradicions obsoletes; per d'altres, literatura és república... i el titllen d'absolutista.
En tot cas, és obvi que les persones amb més seny ometen l'adjectiu "literari" com a complement del nom que sigui, perquè saben prou bé que tot allò que és etiquetat de literari fa pudor.
Una veu literària, per exemple, crea la sospita de l'alitosi.
En fi, sense gaire ordre ni concert, volia anar a parar a la reivindicació de la literatura com a substantiu net de culpa, patrimoni de tothom.
La blogosfera recull l'esperit homèric dels nostres temps, el substrat de qualsevol història escrita avui dia. És substrat, però literatura.
Estar fet un poema
jcp | 15 Juny, 2008 16:32
Soc un fonema
i un instant d'alè
de poeta en solfa,
el temps elàstic
em situa en un mot
referent,
és com volo, planejo, salto,
per contrapunts
de senefes de llum
que giravolten
des d'una flauta
serena,
estar fet un poema.
... què vol dir això de castigar?
jcp | 15 Juny, 2008 16:18
Quan va començar el curs d'interins, ens van anunciar en un discurs de benvinguda que, si hi havia algú que es pensava que treure un alumne de l'aula era una solució, ja se'n podia anar oblidant, treure's la idea del cap, o dedicar-se a una altra cosa. L'estigma del bonisme.
El mestre no és una persona que té per vocació excloure ningú, justament al contrari, i per això podem comptar que acollirà i donarà la benvinguda a tothom.
Si té algun alumne amb dificultats especials, ho assumeix com un repte. A més, disposarà de recursos adaptats, especialitzats.
Algú es pot imaginar un mestre que esclou algú per la seva inferioritat de condicions físiques o mentals? Realment, hauria de ser titllat de nazi.
No obstant, la realitat no es presenta tan clara i diàfana com la teoria.
En alguns casos que he conegut d'aprop, a l'aula hi ha majoria d'alumnes amb dificultats especials reconegudes.
També s'esdevé que alumnes que necessiten una persona que els vetlli de forma permanent, no en disposen.
Afegeixo, segons el meu criteri personal, alumnes que només podrien seguir gràcies a l'ajut d'alguna medicació, i no en disposen.
Es constata que, en l'enfoc organitzatiu, es vol promoure la integració de les diferències individuals de diversa consideració, i això significa que les intencions del departament d'ensenyament són molt lloables. Però, alhora, es constata que falta personal, vetlladors, educadors especials, psicopedagogs, etc.
Aquesta manca de personal, que és molt comprensible, si més no, per limitacions pressupostàries, no ho és tant si tenim en compte que era previsible.
L'impuls d'integració es converteix, poc o molt, en una desatenció encoberta. No es pot fer tot el que s'hauria de poder fer.
Si mirem el model anglès, tan de moda darrerament, en tota escola pública anglesa que es preciï, és habitual comptar amb la figura "d'assistent" del mestre, de manera que, a l'aula, hi són sempre presents dos adults, un mestre i un assistent. Potser, no tenen recursos per a quatre vetlladors per aula, però almenys hi col·loquen un assistent, per a reforçar la tasca del mestre. Els "reforços" que es possibiliten a casa nostra, no arriben ni a la sola de la sabata del model anglès.
A més, a Anglaterra, no s'estan de tenir dos psicòlegs (per dues línies) a jornada completa, fent de psicòleg, amb aula i recursos propis.
Es dirà que ells disposen de més diners per a cada escola. S'hauria de veure... En tot cas, disposen d'una atenció diferent.
Posats a copiar-los, no en copiem només les coses dolentes (resultats segregadors, escoles guetto, violència...)
Vet aquí que, a la sortida de l'escola, sempre hi trobem un agent municipal amb un cartell de "stop" per a fer aturar els cotxes i deixar travessar el carrer a les persones.
D'aquesta manera, s'estalvien alguns atropellaments evitables, com el que es va produir no fa gaire a la sortida d'on treballo.
Doncs bé, dit això, la propera vegada que em convidin a abandonar abans d'expulsar un alumne de classe, marxaré per potes. No perquè estigui en contra de la filosofia que hi ha al darrera, sinó perquè, a la pràctica, resulta un xantatge moral intol·lerable.
No només hi ha nens i nenes que necessiten estirar les cames deu minuts a cada hora, i per això es van inventar els lavabos a cada pis, i és una necessitat no gens menyspreable.
No només hi ha alumnes que estan a l'aula equivocada, quan haurien d'estar a un taller de manualitats, o jugant a pilota a la pista esportiva, o descansant en companyia d'un psicòleg.
No només es produeixen atacs de nervis, d'histèria o epilèptics.
Per tot això, ens podem acollir a l'eufemisme de convidar a anar al lavabo, a sortir a estirar les cames, a visitar l'aula de plàstica, a sortir al pati, o a visitar tal o tal altre professor, enlloc de dir que expulsem algú -la qual cosa és il·legal.
Una solució ocurrent és aquella d'enviar l'alumne en qüestió a portar un missatge escrit en un paper, a un altre mestre. L'alumne es passa l'estona amunt i avall seguint les indicacions dels mestres còmplices de l'estratègia: el paper ve a dir, més o menys codificat, "envia'l a passeig".
L'alumne desencaminat és enganyat sistemàticament, i ves a saber si trobarà el camí de tornada, si és que l'havia de trobar. N'hi ha que se n'adonen i estan encantats de la vida de ser els amos del "passillo".
(A Anglaterra pots enviar un alumne castigat a seure deu minuts tot sol al banc de fora de l'aula, i funciona bé)
Doncs bé, no només tenim les solucions d'anar per casa. No només afrontem conflictes raonables com els descrits. També tenim alumnes que pretenen experimentar amb la violència, amb el racisme, amb el masclisme, amb l'homofòbia, amb la dissidència radical, i un llarg etc.
El pobre nen autista, la nena xinesa acabada d'arribar, els "moros" o "gitanos", el marica, etc, no en tenen cap culpa. Igualment els alumnes que passen desapercebuts perquè són discrets, o diferents a la seva manera. D'altra banda, la llei que obliga a mantenir tot alumne dins els límits de l'aula, garanteix una àrea de desenvolupament a tot assaig experimental que es proposin els alumnes.
I és així com alumnes distorcionadors perfeccionen les seves tècniques gràcies al marcatge estricte que se'ls ha d'aplicar. Ja no poden "fer l'índio" de qualsevol manera, ho han de saber el·laborar bé, i n'aprenen. Fan mal, i no es pot evitar, massa vegades.
Encabat, es detecta una psicopatia greu, per exemple, quan ja ha fet tot el mal que ha pogut sense resistències dignes de consideració.
Sobre verges
jcp | 15 Juny, 2008 15:00
Llegeixo algun diari, de bona hora, i no puc evitar obviar que alguna cosa falla als pressumptes humans periodistes catalans.
Què he de dir jo, a qui fallen tots tres aspectes igualment!
Al final, fins i tot, m'he de plantejar si és, un cop més, el suat auto-odi que s'està manifestant, i no acabo de dilucidar si el poso jo o el posen ells.
Posem per cas un article que parla d'una injustícia jurídica a França, a causa de l'anul·lació d'un matrimoni perquè la dona no era verge. La periodista, "ni curta ni mandrosa", conclou que el gènere masculí, en general, ha de continuar sent educat en el sentit que no pot controlar el cos de la dona des dels seus propis genitals, com ha fet sempre, i cita el cinturó de castetat i el matrimoni infantil...
No val la pena entrar en detalls, tan sols dir que es practica un periodisme que no prioritza el discurs lògic i coherent, sinó l'exabrupte grandiloqüent, en massa casos, i això permet assolir un resultat contrari al suposat, enlloc d'informar, interessar: desinformar, treure interès.
Han confòs el valor afegit, l'aportació personal i singular, amb renegar.
El que em sorprèn, o em crida l'atenció, com a mínim, és que es tracta d'un discurs tan aberrant com si jo defensés que les dones han de ser educades per deixar de controlar el cos dels homes des dels seus propis genitals: que entenguin que cardem sistemàticament amb totes les que es posen en situació, per naturalesa, i que la seva necessitat de restringir-nos la llibertat sexual és feixisme de gènere.
I un altre dia discutirem si la virginitat femenina és sinònim de puresa, com defensa el jutge francès en un matrimoni musulmà, si la masculina és sinònim d'immaduresa, com estableix certa tradició popular, i per què.
Això sí, felicitats als periodistes que fan de bocamolls animadors del "córner".
Breu
jcp | 25 Maig, 2008 12:05
Per començar. L'escola està a vuitanta quilòmetres de casa. Són divuit mil quilòmetres en dos trimestres. 3000 euros en despeses de desplaçament, pel cap baix. O tenir la capacitat de canviar de residència, cosa que no tinc.
Et preguntes quin bé deu haver-hi a portar mestres de tan lluny. Els nens descobreixen una certa diversitat, potser? En tot cas, et preguntes per què no els han adjudicat algun dels mestres de la mateixa població, o dels voltants, havent-n'hi com n'hi ha que fan el trajecte invers per a treballar a escoles del costat de casa meva, amb els quals ens creuem a la carretera dues vegades cada dia.
Després, està el tema de l'especialitat. No s'entén, faltant com falten mestres d'anglès, que t'adjudiquin una tutoria, amb només les mates, la llengua i l'anglès, i sense cap experiència prèvia. No cal dir que sense haver-ho sol·licitat. T'ho prens amb filosofia com una ocasió d'aprendre més coses noves...
Sobre la diversitat, què dir? He tingut la mateixa impressió que a d'altres escoles. La salut mental no està ben atesa. Falten psicopedagogs, falten vetlladors, falten medicacions. El panorama pot ser més patètic que el dels indesitjables manicomis. Amb l'agreujant que el mestre no és ni un infermer mancat de recursos, i el més normal és que no hi pugui fer res. En dos anys he vist de tot, des d'atacs diabètics fins a brots psicòtics, passant per reaccions histèriques habituals, i he arribat a la conclusió que acabaré sent un expert en cassos especials sense pretendre-ho gràcies als conillets d'índies de què disposem. És clar que darrera un nen amb problemes peculiars no ens porten mai un informe exhaustiu ni un manual d'instruccions precises i ens hem de buscar la vida. És més, he pogut comprovar que existeix una pràctica força extesa consistent en ocultar aquesta mena d'informació, de manera que es nega el problema i es fa com que s'ignora, com si així desparegués. És també una manera de posar les estadístiques al dia, en qüestions de nens amb dificultats, se'n poden tenir molts i queda bonic, però no se'n poden tenir massa sobre el paper. A la pràctica, depèn de la voluntat, o de la voluntat de sacrifici de cadascú, i es posa en qüestió la voluntat del mestre. I pitjor encara, no s'afronten les situacions de salut mental a temps. Mentre es pot anar trampejant, entre la família, l'escola i el psicopedagog, el pobre malalt mental no té cap dret a ser atès com convé. Però, la resta dormen tranquils.
També s'ha de dir que vivim a un país sense gaire psiquiatria infantil, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar, sobre com pensem respondre a la realitat creixent de problemes de salut mental infantil, a totes les escoles del món.
Ens hauríem de plantejar si les línies pedagògiques que estem seguint no prescindeixen excessivament dels factors biològics, de creixement, de gènere, i de salut mental.
Jo, personalment, m'ho pregunto. Perquè, al marge dels cassos concrets, en general, es té la impressió que la infantesa està en mans de ningú, desbocada en una xarxa d'estímuls excessius i contraproduents, quan se suposava que hi havia un ministeri, una conselleria, i tot de savis a les universitats.
En fi, tard o d'hora hom ha de plantejar-se la vintena d'ofertes de treball que hi ha sobre la taula, per a mestres de tota mena en diferents tipus de centres privats.
continuarà...
V A G A, és clar que sí.
jcp | 09 Febrer, 2008 16:11
Les/els mestres estem generalment desbordats per estranyes concepcions del rendiment professional, que ens venen de les instàncies administratives. Segons tots els indicis, no treballem per a l'èxit, sinó per a cobrir l'expedient.
En conseqüència, els títols de Batxillerat que en resulten són de fireta.
Qualsevol persona que hagi treballat al sector privat ens pot fer cinc cèntims de la diferència de rigor organitzatiu.
Les bases de la llei que s'estan discutint són una distracció molt ocurrent, que només serveix per a marejar la perdiu.
Mentre els governants i les oposicions es disputen els favors de la opinió pública, amb acudits de saló, a nombroses escoles de Catalunya, estan en estat d'excepció per motius clars i diàfans.
A moltes escoles, no és veritat que hi hagi ordinadors, el que són és abocadors de relíquies tecnològiques.
A moltes escoles, el que aniria bé és que estés prohibit el joc violent al pati, i es catigués severament el comentari racista, com passa a Anglaterra.
Com passa també a França o Anglaterra, ens podria anar bé tenir una aula i alguns mestres destinats a funcions de "permanència" o "reflexió", fora de l'aula ordinària, per alumnes agobiats o amb desordres emocionals apremiants.
A la majoria d'escoles sobren hores dedicades a xorrades, i falten mestres d'idiomes, d'educació física i d'educació especial, de música, i matemàtiques. Anar afegint continguts i assignatures només complica la situació.
L'assessorament psicopedagògic imprescindible pel bon funcionament de la salut mental de l'escola, en la majoria de cassos és una presa de pèl als mestres. Enlloc de rebre ajuda i solucions pràctiques i eficaces, se'ns titlla de "dolents", casi de "males persones", "d'etiquetar", etc, i en realitat se'ns converteix en laboratori experimental d'estudiants de psicologia una mica ganduls que tot just han acabat la carrera i no saben res. Els pobres alumnes que ho necessiten es fan fotre. Tenim un problema global de salut mental a les escoles, aquí i a tot el món. Però, es diria que la cosa no va amb nosaltres, "no tenim aquests problemes", els neguem per a treure'ls del davant de la vista general, encara que els números de les estadístiques són prou alarmants.
La llista de reivindicacions, mancances, exigències, és llarga, i podem continuar afegint-hi més i més necessitats primordials. Si no ho fem, deixem caure l'educació en l'abisme de la precarietat i el fracàs.
Per acabar, de moment, amb aquest article, un comentari sobre metodologia.
La diversitat dels mestres no es té en compte. Se'ls pretén igualar, uniformitzar, sense tenir en compte les seves virtuts, potencialitats i habilitats. Les intel·ligències dels mestres també són múltiples. Enlloc de demanar "peras al olmo", s'hauria de garantir la diversitat d'enfocs pedagògics possibles a l'aula. Volem treballar per projectes, per racons, per competències, però també volem un currículum per a la memorística, per a l'assimilació de classes magistrals, i d'altres delicatessen perdudes en el bagul dels temps immemorials.
Només afegir també que, segons la meva humil opinió, a cicle de superior de primària, coincidint amb el desenvolupament de la intel·ligènica abstracte, i davant les dificultats que comporta, és urgent afegir mòduls a les escoles per a tallers tècnics de treballs manuals, mecànics, artesanals, etc...
Moltes gràcies
Terrabastall
jcp | 26 Gener, 2008 11:11
Heus ací un nen de cinquè o sisè de primària que no podia sofrir l'aula. Un èxit pels mestres, perquè aconseguien que no molestés massa sense haver de recórrer a expulsar-lo del grup. El podies trobar sota una taula, a dins d'un armari, amagat als lavabos en una de les seves constants excursions per passadissos... Si cridava l'atenció més del compte, l'enviaven de passeig. Un nen que, de vegades, sorprenia els incauts amb agressions impulsives, llençant cadires pels aires, i taules pels terres, quan no donava un cop de puny al mestre que s'hi havia acostat massa. El mateix nen que podia usar el vocabulari més lleig quan estava enfadat, i llençar improperis ben apresos al mestre. Fins i tot, podia permetre's moderables agressions de gènere amb les innocents companyes. Un nen sense pare, a la presó, o en recerca i captura, i/o sense mare per decisió dels serveis socials o un jutge.
Tothom feia la vista grossa, ningú tenia una recepta per a millorar la seva situació.
El seu mestre ja havia vist de tot, i seguit cursos d'autocontrol per no perdre la paciència. Havia vist nens semblants, nens que clavaven les xinxetes al cos dels companys, nens que l'agredien amb la cadira, que provaven d'enfonsar els ulls d'un adversari en baralla, nens que gaudien del silenci psicopedagògic, que s'aixoplugaven sota l'amenaça violenta d'un pare o una mare, o sota la complicitat ignorant d'un inspector progre.
Estranyament, el mateix nen es reproduïa com un clon a diverses aules i escoles, i era detectat, de vegades, amb preocupació, al cicle superior de primària.
Se sabia que el fenomen també es manifestava a escala mundial, i a EEUU mateix, havien desenvolupat el problema afegit de la sobremedicació, sense garanties científiques evidents, d'un percentatge aclaparador de pressumptes hiperactius amb dèficit d'atenció.
La meva pregunta és: quan alliberarem aquest nen de l'obligació de romandre a un espai on no pot aprendre com els altres i només té la sortida de la distorsió?
En conseqüència: quan alliberarem l'escola de la irresponsabilitat que ens assetja?
És l'escola ordinària el millor centre d'acollida pel nen en qüestió? Hem d'adaptar l'escola a una situació estructural caòtica?
De moment, suposem que som prou llestos per haver aconseguit estabilitzar uns resultats prou òptims pel nen.
Després de la dimissó de pares, de mestres i alguns psicopedagogs, esperem que el problema de salut pública s'acabi arreglant sense més dimissions.
Menú
Calendari
| « | Març 2010 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
| 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
| 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
| 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
| 29 | 30 | 31 | ||||